Pescant entre les onades

Una dona es passeja per la riba. De cop, s’atura, retrocedeix, avança, mira molt concentrada dins l’aigua, sembla que busqui alguna cosa, i sobtadament s’ajup amb un moviment brusc, un pas enrera, un pas a l’esquerra, perd l’equilibri, s’esquitxa…però què fa? 

 Un grup de senyores que arreglen el món mentre recorren la platja d’una punta a l’altra passen al seu costat, l’observen, intenten esbrinar què busca entre les onades, potser ha perdut alguna cosa, però no veuen res d’especial, i segueixen el seu camí.

La dona segueix concentrada mirant el que amaga l’escuma, s’ajup altre cop amb la mà dins l’aigua, engrapant la sorra, que se li esmuny entre els dits.

Un grup de nens se li posen a córrer al voltant, criden i esquitxen, la dona ni els sent, no es mou, ella segueix amb la mirada fixa, hi ha alguna cosa dins l’aigua que la té atrapada.

I passa un minut, en passen cinc, i la dona marxa, com capficada, a la cara se li pot llegir un “llàstima!”

 

Mitja hora més tard la mateixa dona passa somrient satisfeta, que bonic el que ha pescat uns metres més enllà, és d’un blau intens!!

Escurçant distàncies

A partir de la recerca que vàrem fer per documentar-nos per escriure el post “Caçadors de vidres”, hem seguit endinsant-nos en aquest món tan fascinant, hem fet coneixences i contactes, des d’illes com Mallorca o Helgoland (Alemanya), passant per Vancouver o Florida. 

 

 

Som molts, i el que tots tenim en comú és la mateixa passió pel mar i per les platges, pels secrets amagats entre la sorra, les algues i les pedres. Sovint perdem el nord i se’ns fa de nit recorrent camins de ronda o llargs arenals, quelcom d’addictiu té això de buscar tresors deixats per les onades.

I el que tenen les xarxes socials és que escurcen distàncies. Quan aquí es fa de nit, allà és de dia, i al cap d’unes horetes algú segur que comparteix alguna fotografia de vidres de platja blancs i verds, que són els més freqüents de trobar a tot arreu, però quan algú de nosaltres penja una foto d’un vidre groc, vermell, morat, lila o blau…se’ns obren els ulls com taronges i de la boca ens surt un enorme uuuuaaaalaaaa!!!!!!

El color del mar

Aquest és el títol de l’exposició de quadres del pintor Joaquim Sorolla (València, 1863 - Cercedilla, 1923) que es pot veure al CaixaForum de Barcelona fins el 14 de setembre.

44 colors hi ha estat, i us la recomanem de totes totes, si us agrada la pintura i us agrada el mar, no us la podeu perdre.

A “Sorolla. El color del mar” podem disfrutar de la particular manera que tenia el pintor d’analitzar el natural, de com feia servir el color, els efectes de la llum i sobretot el seu tema preferit: el mar.

A través dels seus quadres i apunts veiem molts blaus diferents segons si són escenes de ports o platges, de pescadors o nens banyant-se, de fons marins o onades que trenquen a la sorra, dies grisos o dies d’estiu…

Consuelo Luca de Tena, directora del Museu Sorolla, afirma: “Els seus quadres irradien llum. Ho aconseguia combinant colors. Si observem un blanc de Sorolla, gairebé mai té blanc verdader, sempre són roses, verds, blaus juxtaposats que a la retina donen un efecte de resplendor, de lluminositat. El fascinava el tema dels reflexos, de les transparències i de la refracció dels cossos dins de l’aigua. Detallava l’hora del dia a través de la longitud de les ombres, i la temperatura del color era diferent segons el lloc: al Mediterrani, intensa i encegadora; al Cantàbric, més matisada i més suau”.

Us deixem amb una de les seves obres perquè aneu fent venir salivera.
 

Platja de Biarritz, 1906

Caçadors de vidres

Estrenem el mes de de juliol parlant-vos d’una afició molt arrelada en alguns països: la de sortir a buscar vidres de platja i d’altres objectes o tresors.

 

Són gent que fa molts anys que es dedica a això, i no cullen el primer vidre que veuen, si no és el que volen, el deixen. Entre aquestes persones existeix com un codi de conducta i és que si en troben un amb arestes, que encara no està del tot polit, el deixen on és o el llencen al mar perquè s’acabi la feina.

 

Potser sí que comencen com fem tots, de petits a la platja arreplegant vidres de tots els colors. I un dia l’afició es torna passió, passen a buscar vidres especials, per la forma, pel color, pel relleu, pel gruix, per l’antiguitat, per l’orígen, o potser només en volen un, volen “aquell” que els hi manca fins arribar a completar la col·lecció. Poden passar-se anys buscant, recorrent platges i platges, i no defalleixen. Busquen el seu tresor. 

S’autodenominen caçadors de vidres de mar (seaglass hunters) i formen una comunitat internacional amb contactes arreu del món, comparteixen aquesta -podriem dir- curiosa passió, i ho plasmen en llibres i revistes,  butlletins digitals, webs i blogs, en un museu, i fins i tot celebren festivals anuals i exhibicions on s’ensenyen les rareses trobades, es comercialitza amb les peces de vidre (o ceràmica) i s’exposen les mil coses que es poden arribar a fer.

I vosaltres, sou caçadors de vidres? A 44 colors, i tant!!